9. Vientos del Pueblo

ARTISTA: Daniel Padilla

ESCRIPTOR: Miguel Hernández

POEMA: “Vientos del pueblo me llevan”

ANY: Maig, 2021

EXTRACTE POEMA:

“Vientos del pueblo me llevan,

vientos del pueblome arrastran,

me esparcen el corazón

y me aventan la garganta”

artista

DANIEL PADILLA

Artista de Colòmbia i Universal, dissenyador gràfic, gaudeix de l’art a la naturalesa i en les coses simples de la vida. Amant de la vida i la llibertat.

ESCRIPTOR

MIGUEL HERNÁNDEZ

Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 30 d’octubre de 1910 – Alacant, 28 de març de 1942). Poeta i dramaturg espanyol.

De família humil, ha d’abandonar molt prompte l’escola per a posar-se a treballar; així i tot desenvolupa la seua capacitat per a la poesia gràcies a ser un gran lector de poesia clàssica espanyola. Forma part de la tertúlia literària a Orihuela, on coneix a Ramón Sijé i estableix amb ell una gran amistat.

A partir de 1930 comença a publicar les seues poesies en revistes com El Poble d’Orihuela o El Dia d’Alacant. En la dècada de 1930 viatja a Madrid i col·labora en diferents publicacions, establint relació amb els poetes de l’època. A la seua tornada a Oriola redacta Perit en Llunes (1933), on es reflecteix la influència dels autors que llig en la seua infància i els que coneix en el seu viatge a Madrid.

Ja establit a Madrid, treballa com a redactor en el diccionari taurí El Cossío i en les Missions pedagògiques d’Alejandro Casona; col·labora a més en importants revistes poètiques espanyoles. Escriu en aquests anys els poemes El xiule vulnerat (1934), Imatge de la teua petjada (1934), i el més conegut: El Raig que no cessa (1936).

Pren part molt activa en la Guerra Civil espanyola, i en acabar aquesta intenta eixir del país però és detingut a la frontera amb Portugal. Condemnat a pena de mort, se li commuta per la de trenta anys però no arriba a complir-la perquè mor de tuberculosis el 28 de març de 1942 a la presó d’Alacant.

Durant la guerra compon Vent del poble (1937) i L’home aguaita (1938) amb un estil que es va conéixer com a “poesia de guerra”. En la presó va acabar Cancioner i romancer d’absències (1938-1941). En la seua obra es troben influències de Garcilaso, Góngora, Quevedo i San Juan de la Cruz.

POEMA COMPLET

VIENTOS DEL PUEBLO ME LLEVAN

Vientos del pueblo me llevan,
vientos del pueblo me arrastran,
me esparcen el corazón
y me aventan la garganta.

Los bueyes doblan la frente,
impotentemente mansa,
delante de los castigos:
los leones la levantan
y al mismo tiempo castigan
con su clamorosa zarpa.

No soy un de pueblo de bueyes,
que soy de un pueblo que embargan
yacimientos de leones,
desfiladeros de águilas
y cordilleras de toros
con el orgullo en el asta.
Nunca medraron los bueyes
en los páramos de España.

¿Quién habló de echar un yugo
sobre el cuello de esta raza?
¿Quién ha puesto al huracán
jamás ni yugos ni trabas,
ni quién al rayo detuvo
prisionero en una jaula?

Asturianos de braveza,
vascos de piedra blindada,
valencianos de alegría
y castellanos de alma,
labrados como la tierra
y airosos como las alas;
andaluces de relámpagos,
nacidos entre guitarras
y forjados en los yunques
torrenciales de las lágrimas;
extremeños de centeno,
gallegos de lluvia y calma,
catalanes de firmeza,
aragoneses de casta,
murcianos de dinamita
frutalmente propagada,
leoneses, navarros, dueños
del hambre, el sudor y el hacha,
reyes de la minería,
señores de la labranza,
hombres que entre las raíces,
como raíces gallardas,
vais de la vida a la muerte,
vais de la nada a la nada:
yugos os quieren poner
gentes de la hierba mala,
yugos que habéis de dejar
rotos sobre sus espaldas.

Crepúsculo de los bueyes
está despuntando el alba.

Los bueyes mueren vestidos
de humildad y olor de cuadra;
las águilas, los leones
y los toros de arrogancia,
y detrás de ellos, el cielo
ni se enturbia ni se acaba.
La agonía de los bueyes
tiene pequeña la cara,
la del animal varón
toda la creación agranda.

Si me muero, que me muera
con la cabeza muy alta.
Muerto y veinte veces muerto,
la boca contra la grama,
tendré apretados los dientes
y decidida la barba.

Cantando espero a la muerte,
que hay ruiseñores que cantan
encima de los fusiles
y en medio de las batallas.